Fa molt de temps, a França, a un home bondadós que es deia Alfred Binet li van encarregar una feina. Alguns infants a l’escola tenien dificultats, i ningú no sabia ben bé per què, ni com ajudar-los.
Podria el senyor Binet crear alguna cosa que permetés identificar aquests infants, perquè poguessin rebre ajuda extra?
Així que la va crear: un conjunt de petits trencaclosques i preguntes — el primer "test d’intel·ligència" de la història. Però Binet desconfiava del seu propi invent, i repetia la mateixa idea en veu alta, una vegada i una altra, perquè ningú no l’oblidés: això només mostra com està un infant avui.
No és cap etiqueta. I, per descomptat, no és per sempre. La ment d’un infant pot créixer, com una planta que es rega. Ell volia que la prova fos una mà amiga: aquí hi ha qui necessita una mica més de temps, una mica més d’atenció. No volia que fos un jutge que marqués els infants amb el segell de "llest" o "no llest" per a tota la vida.
Però un número és una cosa relliscosa. Altres persones van recollir la seva idea bondadosa i la van fer servir, al capdavall, com un segell — estampant-lo damunt dels infants com si mai no es pogués esborrar.
Però Binet tenia raó des del primer moment. Ara sabem que tenia raó: el cervell de debò creix quan el fas servir, de la mateixa manera que un múscul creix quan l’exercites. El noi que a l’octubre va "endarrerit" pot anar disparat a la primavera.
Així que, si mai algú et posa un número a la mà i et diu que allò és com n’ets, de llest, recorda l’home que va crear la primera prova de totes, i allò que no va deixar mai d’intentar dir a tothom: avui, només avui — i tu encara estàs creixent. Una prova pot mostrar com ha anat un matí. Mai no pot mostrar fins on arribaràs.
Una meravella per provar: afegeix una paraula a "No puc fer això." La paraula és encara.
(del cap. 21, "La ciència d’endreçar les ànimes" — la veritable intenció de Binet)