Divendres van arribar els resultats de la prova. A la part de dalt del full d'en Sam hi havia un número, escrit en vermell, envoltat per un cercle.
En Sam va mirar el número durant molta estona. Era petit. I d'alguna manera, allà en tinta vermella, semblava que digués alguna cosa més gran que les matemàtiques. Semblava dir: això és com n'ets, de llest. Això és qui ets. Durant tot el cap de setmana, el número el va anar seguint com un petit núvol gris.
Dissabte no va construir res. Diumenge no va dibuixar.
Però diumenge al vespre la seva àvia li va demanar que l'ajudés a arreglar la vella porta del jardí, la que havia quedat torta durant anys. Ningú no se n'havia sortit.
En Sam es va agenollar a l'herba molla, va girar la frontissa cap aquí i cap allà, s'ho va rumiar, ho va tornar a provar — i la porta va quedar tancada amb un clic suau i perfecte.
La seva àvia no va aplaudir. Només se'l va mirar i va dir, en veu baixa: "Hi ha molt més en tu del que ningú no ha mesurat encara." En Sam va pensar en el número en vermell.
Li havia dit una cosa petita sobre un matí gris. No sabia res de la porta. No sabia res de les històries que tenia al cap, ni de la manera com podia fer riure la seva germana petita, ni de totes les coses que encara no havia ni provat.
Un número et pot dir com ha anat una prova. Mai no et pot dir qui ets.
Una meravella per provar: pensa en una cosa que sàpigues fer i que cap prova de l'escola no t'hagi demanat mai. Això també compta.
(del cap. 1, "La ferida i la meravella" — el número escrit en vermell)